El primer que ens va cridar l'atenció a la frontera xinesa va ser el tràfec de gent. Milers de persones feien cua – la majoria xinesos- i això que era un dimecres a les 4 de la tarda. Passats els controls vam agafar un bus allà mateix que ens portaria a Guangzhou, també coneguda com a Canton. Pel camí ja vam començar a veure el què ens esperava: obres i moviments de terres per tot arreu. Quina fal.lera constructora!
Guangzhou és la tercera ciutat en importància del país, i, de sempre, una de les més obertes a l'exterior, gràcies a la importància històrica del seu port en el comerç marítim. Avui en dia la seva fira de comerç continua tenint un gran pes específic. Doncs bé, nosaltres, sense saber-ho, ens vam plantar allà just els dies en que se celebrava. Per sort teníem allotjament a casa del Johnny, de couchsurfing. Només trobar-nos ens va portar a un lloc a sopar un menjar típic. Va ser una manera d'entrar amb molt bon peu al país, al pobre el vam atabalar amb preguntes. Com que ell treballava tot el sant dia, nosaltres vam tenir molt de temps per recórrer tota la ciutat. Això si, abans de sortir sa mare ens feia l'esmorzar: un bol d'arròs bullit i una mena de truita amb ceba tendra.
A primera vista no és una ciutat que diguis: “Oh!”. Molts edificis alts, avingudes que semblen autopistes i edificis amb moltes llums. Però a la que la recorres a peu descobreixes racons que valen la pena, i també carrerons per on no sembla que el progrés hi hagi passat encara. El primer dia ens disposàvem a caminar, però va començar a ploure d'una manera exagerada, i ens vam haver de refugiar en un Starbucks, que és l'únic lloc on hi havia connexió a internet gratuïta i sense haver de posar el teu DNI xinès. Allà vam experimentar la censura del govern, ja que no podíem entrar al bloc... sort que estàvem previnguts, i amb un programa que tenim instal.lat, el podem veure i actualitzar (igual que veure altres blocs, el facebook i totes aquestes webs enemigues).
Aquell dia vam visitar el mausoleu del rei Nanyue, una tomba que van descobrir fa uns anys quan excavaven per construir un centre comercial. El rei estava enterrat amb tota la cort, i el seu cos protegit per un “vestit” de peces de jade i fils de seda. Quan va parar de ploure vam anar al parc Yuexiu. Per culpa del temps no hi havia gaire gent, però si vam trobar una coral de jubilats que cantaven molt bé, i que van fer cantar a la Meritxell una cançó catalana... Allà vam visitar el museu de la ciutat, que explica la importància que tenia el seu port en la ruta de la seda marítima, i com els cantonesos sempre han sigut diferents dels mandarins. Aquell dia també vam veure el memorial a Sun Yatsen, el pare de la revolució, i un temple budista. Vam caminar molt, i quan no podíem més agafàvem el metro (molt modern, i amb cartells en xinès i anglès).
L'endemà vam visitar el temple de Chen Clan, un complexe de temples que avui en dia fa funcions de museu, i on hi ha artesanies de diverses menes. Més que artesanies, algunes són autèntiques obres d'art. També vam anar a l'illa de Shamian, un illot al riu Perla on els mercaders estrangers tenien permís per instal.lar-se en altres temps. És curiós, perquè sembla que estiguis a Europa, tot ple d'edificis colonials. A més no hi passen gaires cotxes, i seria molt agradable passejar-hi si no fos que estava tot en obres. De fet tota la ciutat està potes enlaire perquè l'estan posant maca pels propers Jocs Asiàtics del novembre. També vam travessar el riu per passejar per l'altra riba. I com que era Sant Jordi, no va poder faltar la rosa (els llibres els havíem comprat a Hong Kong uns dies abans, per tenir més per triar en anglès).
L'últim dia vam visitar l'institut del moviment camperol, on Mao havia donat classes, i el parc en homenatge als màrtirs, un bon exemple d'arquitectura comunista. Per arrodonir, vam anar a l'illa d'Ersha, un oasi verd ideal per passejar o llogar un tàndem. La veritat és que aquests primers dies no hem tingut gaires problemes de comunicació. De totes maneres, hem decidit aprendre uns mínims per fer-nos entendre... el problema serà entendre quan ens contestin.
Més fotos aquí.
Guangzhou és la tercera ciutat en importància del país, i, de sempre, una de les més obertes a l'exterior, gràcies a la importància històrica del seu port en el comerç marítim. Avui en dia la seva fira de comerç continua tenint un gran pes específic. Doncs bé, nosaltres, sense saber-ho, ens vam plantar allà just els dies en que se celebrava. Per sort teníem allotjament a casa del Johnny, de couchsurfing. Només trobar-nos ens va portar a un lloc a sopar un menjar típic. Va ser una manera d'entrar amb molt bon peu al país, al pobre el vam atabalar amb preguntes. Com que ell treballava tot el sant dia, nosaltres vam tenir molt de temps per recórrer tota la ciutat. Això si, abans de sortir sa mare ens feia l'esmorzar: un bol d'arròs bullit i una mena de truita amb ceba tendra.
A primera vista no és una ciutat que diguis: “Oh!”. Molts edificis alts, avingudes que semblen autopistes i edificis amb moltes llums. Però a la que la recorres a peu descobreixes racons que valen la pena, i també carrerons per on no sembla que el progrés hi hagi passat encara. El primer dia ens disposàvem a caminar, però va començar a ploure d'una manera exagerada, i ens vam haver de refugiar en un Starbucks, que és l'únic lloc on hi havia connexió a internet gratuïta i sense haver de posar el teu DNI xinès. Allà vam experimentar la censura del govern, ja que no podíem entrar al bloc... sort que estàvem previnguts, i amb un programa que tenim instal.lat, el podem veure i actualitzar (igual que veure altres blocs, el facebook i totes aquestes webs enemigues).
Aquell dia vam visitar el mausoleu del rei Nanyue, una tomba que van descobrir fa uns anys quan excavaven per construir un centre comercial. El rei estava enterrat amb tota la cort, i el seu cos protegit per un “vestit” de peces de jade i fils de seda. Quan va parar de ploure vam anar al parc Yuexiu. Per culpa del temps no hi havia gaire gent, però si vam trobar una coral de jubilats que cantaven molt bé, i que van fer cantar a la Meritxell una cançó catalana... Allà vam visitar el museu de la ciutat, que explica la importància que tenia el seu port en la ruta de la seda marítima, i com els cantonesos sempre han sigut diferents dels mandarins. Aquell dia també vam veure el memorial a Sun Yatsen, el pare de la revolució, i un temple budista. Vam caminar molt, i quan no podíem més agafàvem el metro (molt modern, i amb cartells en xinès i anglès).
L'endemà vam visitar el temple de Chen Clan, un complexe de temples que avui en dia fa funcions de museu, i on hi ha artesanies de diverses menes. Més que artesanies, algunes són autèntiques obres d'art. També vam anar a l'illa de Shamian, un illot al riu Perla on els mercaders estrangers tenien permís per instal.lar-se en altres temps. És curiós, perquè sembla que estiguis a Europa, tot ple d'edificis colonials. A més no hi passen gaires cotxes, i seria molt agradable passejar-hi si no fos que estava tot en obres. De fet tota la ciutat està potes enlaire perquè l'estan posant maca pels propers Jocs Asiàtics del novembre. També vam travessar el riu per passejar per l'altra riba. I com que era Sant Jordi, no va poder faltar la rosa (els llibres els havíem comprat a Hong Kong uns dies abans, per tenir més per triar en anglès).
L'últim dia vam visitar l'institut del moviment camperol, on Mao havia donat classes, i el parc en homenatge als màrtirs, un bon exemple d'arquitectura comunista. Per arrodonir, vam anar a l'illa d'Ersha, un oasi verd ideal per passejar o llogar un tàndem. La veritat és que aquests primers dies no hem tingut gaires problemes de comunicació. De totes maneres, hem decidit aprendre uns mínims per fer-nos entendre... el problema serà entendre quan ens contestin.
Més fotos aquí.
Entrades
4 comentaris:
Veient les fotos de les peces d'artesania i dels artesans treballant, començo a entendre allò de "fer un treball de xinos"
Quina sort trobar una "mama"que us fa l'esmorzar..i fer immersió cantant en un cor,o sigui benvinguts al pais dels contrastos,els parcs son preciosos,i la roba estesa sembla la Barceloneta,però lo millor de tot es que ja sabeu com milers de xinesos com fotre el gobern i navegar per webs "demoníaques i desestabilitzadores"
Apa que vagi be i que progresseu adecuadament en l'aprenentatge del xinès.
Quina cançó els hi vas cantar Meri?jejeje... A veure si apreneu alguna paraula en xinés...
Petons.
Això si que és començar bé el dia amb un súper esmorzar de la mare del tal Johnny, i ja no us parlo de com deu ser el sopar típic cantonès (incloent-hi el te cantonès que sembla més un preparat de marihuana) .... tot per llepar-se els dits. Es que uns esperen que pengeu fotos d’animalets, i altres (com jo) fotos de menjar.
Meritxell, tinc curiositat de la cançó catalana que els hi vares cantar a “l’Inserso Xinesa” . En quan a la comunicació amb els xinesos, ja heu comprat un diccionari anglès / xinès amb les típiques frases de supervivència??
Vau preguntar al carrer si quan estenen la roba, ho fan un cop està seca per evitar electrocutar-se?? Deu ni do la professió de mestressa de casa té un plus de perillositat a l’orient. Aquí no tenim res a envejar quan momifiquen un rei amb peces de jade, en el nostre país quan trobem punkies amb estat etílic, els momifiquem amb “tachueles”.
Publica un comentari a l'entrada