Surprising Wichita

Ens sembla que no gaires voltes al món, ni gaires viatges als EUA passen per la ciutat de Wichita, Kansas, al cor del mig-oest americà. A nosaltres les circumstàncies ens hi van portar... les circumstàncies són un concert que volíem veure si o si, i per dates i connexions aèries era aquí on millor ens anava assistir-hi.

Vam arribar-hi un diumenge a la tarda, després de dos vols, amb tràmits de migració inclosos. Entrar als EUA és molt pesat, i et passes l'estona fent cues, però problema no en vam tenir cap: vam entrar el menjar que portàvem, no ens van demanar bitllet de sortida i ens vam inventar l'adreça on anàvem. Teníem una hora escassa entre els dos vols, però per sort vam poder-lo agafar (corrent per la terminal) pels pèls.

A Wichita ens esperaven el fred i la tardor, després de molt de temps, i l'Eric, de Couchsurfing. De fet nosaltres no l'esperàvem a ell, perquè no ens havia contestat, però allà estava, esperant-nos amb un cartellet amb el nostre nom! És un paio molt peculiar, i ens va deixar el seu apartament d'estudiant tot i que ell se n'anava aquella nit a Kansas City. Vam sortir a passejar i a buscar alguna cosa per menjar -el més a prop que hi havia era un Mc Donald's... quina sorpresa!- i a dormir.

Sobre la ciutat no ens havíem documentat gaire... Com que ell viu al costat de la universitat, el primer lloc amb el que ens vam topar l'endemà al matí quan vam sortir a passejar va ser el campus. I de lluny una cosa colorida ens va cridar l'atenció: era un mosaic de Miró!! Qui ens ho havia de dir. El museu Ulrich, de la universitat, estava tancat perquè era dilluns, però pel campus hi ha tot d'escultures disperses, entre elles una de Botero. Quin nivell! El campus encara ens tenia preparada una altra sorpresa... un edifici històric... El primer Pizza Hut del món!!! La cadena la van començar dos estudiants d'aquella de la universitat. Wichita és una capsa de sorpreses!

Vam arribar passejant fins a Old Town, però en les dues hores que vam caminar ens vam creuar amb un màxim de 4 persones que anessin a peu... Comencem a entendre la filosofia dels EUA: sense cotxe no ets ningú.

Més fotos en el següent post.

Playa del Carmen

Playa del Carmen és una mena de Lloret però amb un pèl més de bon gust, o aquesta és la impressió que ens va donar. Està ple de turistes, agències de tours, botigues de souvenirs i bars i restaurants amb els preus inflats, però això si, la platja que li dóna nom és una passada.

Vam aprofitar per treure partit als nostres cursets de submarinisme i vam fer dues immersions en cenotes. Els cenotes són cavernes d'aigua subterrània, de fet tota la península de Yucatán està buida per sota, i la recorren centenars de corrents d'aigua subterrànies. Dels trossos en que la part superior ha cedit i l'aigua emergeix a la superfície se'n diu cenote, i pels maies eren sagrats.

La gràcia de submergir-te per allà és que vas per coves plenes d'estalactites i estalagmites, i veus la llum del sol com entra dins l'aigua, creant uns efectes de llum que són indescriptibles. Hi ha trossos en que l'aigua dolça i l'aigua salada es barregen, i es noten els canvis de temperatura i visibilitat, l'aigua salada fa que es vegi tot borrós. La immersió es fa amb llanternes perquè hi ha trossos bastant foscos, però la visibilitat dins l'aigua és molt bona. Una altra experiència inoblidable! I fins i tot el Divemaster ens va felicitar. De nou, com que no tenim càmera subaquàtica, us posem fotos del cenote que hem trobat per internet:

Els dos últims dies a Playa del Carmen ens vam transformar... Ens vam transformar en Pijo-travellers!!! Tenim uns amics/família que no ens els mereixem!!! Gent que es preocupa per nosaltres, i que per fer-nos (encara més) amè el viatge ens van obsequiar amb dos dies d'estada en un hotel d'aquests de tot inclòs. No hi ha gaire per explicar perquè, per tal d'aprofitar-ho al màxim, gairebé ni en vam sortir. Platja, cocktails, piscina, més cocktails, spa, cocktails, buffet lliure... i si, més cocktails... Que ràpid i fàcil és acostumar-se a la bona vida!

Les quatre anècdotes més destacades són:

• Només arribar a l'hotel, donem les nostres dades i el de recepció ens diu: "abans de donar-los l'habitació esperem al nen, oi?". Després d'això l'Oriol li va demanar explicacions a la Meritxell, jejeje.
  

• La pija americana que per cortesia ens va preguntar d'on érem, i quan li vam contestar que de Barcelona va fer cara de “i això on deu ser... ” i només va saber respondre amb "ah...ok!"
  

• Només entrar en aquests llocs sempre hi ha uns que intenten vendre't setmanes de vacances. Vam acceptar l'explicació, l'Oriol pensant-se que ens anaven a ensenyar les instal.lacions i la Meritxell amb ganes d'inventar-se la nostra vida i aprenent les tècniques dels comercials. Després de dues hores de marejar la perdiu l'Oriol es va plantar i li va dir que si no li posava totes les despeses de manera ordenada no signava res. Total, l'home se'n va anar i nosaltres vam començar a beure!

• L'espectacle del dissabte. Sense ànim d'ofendre, molts dels espectacles d'hotel no tenen gaire bona reputació qualitativament parlant: imitacions de Michael Jackson... balls folklòrics... Fan més aviat mandra. Però aquest tothom ens el recomanava molt, i vam decidir fer-hi un cop d'ull. I ens va sorprendre positivament. Un grup de heavy amb violinista tipus Skyclad inclosa, tocant música (versions instrumentals d'Ozzy, Mötley Crüe...) mentre uns altres feien malabars amb foc, i després percussió amb uns tambors d'aigua. Ens vam quedar de pedra!

Però tard o d'hora s'ha de tornar a la realitat... i la realitat ens va fer anar cap a l'aeroport de Cancun per posar rumb a la nostra següent destinació. I com que era diumenge i el banc estava tancat, no ens van cobrar les taxes de sortida del país!

Més fotos aquí.

...més ruïnes maies.

Vam entrar a Mèxic per Chetumal, la capital de Quintana Roo, però per avançar més vam acabar dormint en un hostal de carretera a Limones, un lloc que no sortia ni al mapa. D'allà vam anar a Valladolid, una ciutat colonial (ara feia dies que no en vèiem cap!), plena de casetes baixes de colors.Vam anar cap allà perquè està molt a prop de les ruïnes maies de Chichén Itzá, les més importants de la zona. Vam anar cap allà a la tarda, i sort que estava núvol, perquè si així ja vam passar calor, no ens volem imaginar com deu ser això un migdia d'estiu... D'entrada ens vam empipar perquè aquella setmana no es feia l'espectacle de llum i música a la gran piràmide, perquè estaven muntant l'escenari per un concert. No és que hi tinguéssim cap interès especial, però cobraven el mateix que quan el fan... Tot i així ja érem allà i havíem d'entrar.

El primer que ens va impactar van ser els venedors d'artesanies... n'hi havia milers a banda i banda de cada camí. A banda, allò semblava un parc temàtic, amb tot de grups amunt i avall, i tot està acordonat i no pots pujar enlloc (s'entén, amb la quantitat de gent que hi havia, i això que ens van dir que no n'hi havia gaire... Venint de Tikal, que està al mig de la selva, on no veus a la gent i ningú ven res ens va semblar molt comercialitzat. Això si, la piràmide, el joc de pilota i el temple de les calaveres ens van agradar molt.

De Valladolid vam visitar el convent de San Bernardino de Siena, la catedral, el cenote Zací, dins la ciutat mateix, la plaça...

I d'allà vam anar cap a Tulum, a veure més ruïnes maies. Aquestes no són tan grans ni tan espectaculars, però les fa especials el fet d'estar emmurallades i en un enclavament estratègic sobre el Carib.

També hi vam anar de tarda per evitar la calor, però tot i així en feia i un cop fets els deures culturals, ens vam llençar a l'aigua a la platja que hi ha allà mateix. L'únic que va faltar va ser veure iguanes, l'Oriol se les prometia felices fent fotos a tot i a dret, però no n'hi havia ni una...

Més fotos en el següent post.

Flores i Tikal

Flores és una illa del llac Petén Itzá, al nord de Guatemala, unida a la ciutat de Santa Elena a través d'una carretera de mig quilòmetre. Tot i ser un lloc dels més turístics del país, per la seva proximitat a les ruïnes de Tikal, el poble és bastant acollidor i bonic.

Vam buscar tours per anar a Tikal perquè preferíem tenir un guia que ens donés una idea sobre la cultura maia, i al dia següent, a les 5 del matí ens venia a buscar la furgoneta per anar fins allà. Amb una mica de son vam començar la visita guiada per les ruïnes, amb una boira espessa que donava un aspecte fantasmagòric a la selva.

El guia explicava molt bé i amb molt detall (tant, que de les 3 hores que havia de durar la visita, en vam trigar 5!). La zona de les ruïnes és enorme i hi ha molts temples i piràmides restaurades, a mig restaurar i altres que simplement són muntanyes de terra cobertes de vegetació que algun dia es recuperaran. Costa d'imaginar que quan els maies hi vivien no hi havia arbres i un cop abandonada la ciutat, la selva va recuperar el terreny.

Els temples són molt alts i n'hi ha tres als quals es pot pujar -qui no tingui vertigen-, oferint-te una vista màgica de la selva amb la part superior dels altres temples sobresortint enmig del paisatge. El guia, molt hàbil, va fer temps perquè quan pugéssim la boira hagués escampat i poguéssim veure-ho tot amb sol.

Acabada la visita vam menjar alguna cosa i vam continuar explorant les ruïnes pel nostre compte un parell d'hores més. Tot i la calor i la humitat, la visita va ser una de les coses que més ens han impactat fins ara.

Esgotats, al tornar a Flores ens vam llençar al llac per descansar els músculs a l'hora que es ponia el sol. Aquesta va ser l'última parada a Guatemala, perquè al dia següent vam tornar a fer tres països en un dia: vam esmorzar a Guatemala, vam dinar a Belice (on vam haver de pagar 15$ per sortir del país sense haver-lo trepitjat) i vam sopar a Mèxic.

Més fotos aquí.